joancotxà.bloc.cat

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Archive for agost, 2005

Belturbet Betty [20/03/1993 – 28/08/2005]

Betty i TimVa arribar d’Anglaterra el juliol de 1993 com un regal pel sant de la meva germana i amb la oposició de la meva mare. El meu pare considerava que un Terrier Irlandès era un gos ideal tant per la cacera com per la vida en família i jo diria que la va encertar. Com que aquí no hi ha criadors d’aquesta espècie, vam aprofitar el viatge d’una amiga anglesa perquè ens en portés un exemplar i ben aviat, la seva simpatia ens va robar el cor a tots plegats, inclosa la meva mare.

Es diu que aquest tipus de Terriers són temperamentals, valents, intel·ligents, obedients i lleials. De fet, es deia que la Betty era el terror dels senglars de les Gavarres i el millor gos de caça de la colla de caçadors. Però això ho deia el meu pare, que parlava d’ella com ho faria d’un fill… Quan ja va ser una mica gran, finalment es va acabar la caça, en part degut al patiment de la meva mare, que sabia que era freqüent que algun dels gossos quedessin malferits pels senglars en una jornada de cacera.

Sembla estrany com a poc a poc un animal, una bestiola, pot arribar a fer-se un lloc en una família. Al llarg d’aquests 12 anys moltes vegades he pensat "ostres, estàs parlant amb un animal com ho podries fer amb una persona!". És molt curiós, també, com convivint amb un animal arribes a conèixer-lo. Mai abans havia pogut interpretar les diferents expressions de la cara d’un gos.

Els primers mesos d’estar amb nosaltres, dormia a la cort, com tots els gossos de caça que havíem tingut anteriorment, encara que durant el dia sempre estava lliure i li permetíem entrar i sortir de casa sempre que volia. Això va durar fins que un cotxe la va atropellar. De fet, tan sols li va passar per sobre i només li va fer alguna rascada sense importància, però ja va servir d’excusa perquè es quedés a dormir a casa i ja no va tornar a dormir a fora.

La Betty tenia pedigrí i un nom altisonant, Belturbet Betty, pel qual mai vàrem trobar una alternativa consensuada, més enllà del seu segon nom, encara que a tots ens semblava massa ‘cursi’. Tot i el seu suposat pedigrí, el seu pèl brut i despentinat i l’orella esquerra caiguda feien que tothom la considerés un petener. I de fet, va portar una vida de petener. Les seves escapades per la muntanya o pel poble amb els gossos dels veïns, les revolcades diàries a l’herba, les persecussions matinals dels conills que durant una època es van instal·lar a casa, la devien allunyar molt de la resta de fills de la Carolmac Katies Colleen i de l’Edbrios Duplicate, que es devien instal·lar en els casalots tronats d’alguns aristòcrates criadors de gossos a la campinya anglesa.

Tan sols hi ha un parell d’episodis en la seva vida que la relacionen amb l’alta societat. El primer es va produir quan vam decidir fer-la criar. En aquell moment vam considerar oportú de buscar un mascle de la seva categoria… i el vam trobar. Es deia Whisky, era fill d’una família amb un cognom amb ressonàncies nobiliàries castellanes i residia a un pis de l’Avinguda Pedralbes amb ascensor privat. Precisament va ser en aquell àtic on la Betty va perdre la virginitat i on van concebre els seus sis fills, en Tim, en Bet, en Gus, la Ququi, la Bruna i la Cosita (aquesta darrera és la que es va quedar l’amo d’en Whisky).

El segon episodi va ser un altre embaràs, però aquesta vegada fruit d’una escapada que es va allargar més d’un dia amb els gossos del poble. En aquella ocasió, com tota filla de casa bona, se la va portar a la clínica (veterinària) per practicar-li un avortament que li preservés el seu honor. Per sort, no va ser necessari d’anar a Londres…

Aquests darrers mesos, la lismània que patia des de feia temps li ha atacat el sistema nerviós central dificultant molt els seus moviments i provocant-li espasmes, tremolors dolors i angoixes. Aquesta tarda una injecció amb una sobredosi de barbitúrics ha acabat plàcidament amb la seva vida. Tal com ha dit la meva mare, és trist que persones en situacions similars o pitjors hagin de tenir una mort menys digne que un gos.

[@more@]



Lisboa

AlfamaD’aquí 5 hores, si no hi ha retards, un avió de Vueling s’enlairarà de l’Aeroport de Barcelona en direcció a Lisboa. En aquell avió hi anirem l’Alba, la Clara, la Cris, l’Edu, l’Hèctor i jo, i en arribar a l’Aeroport de Lisboa ens trobarem amb l’Esther, que vindrà des de Madrid.

Tinc la impressió que a aquestes alçades ja ho tenim tot força lligat… Estarem els tres primers dies a Lisboa i després començarem una ruta que ens ha de portar a Sintra, Obidos, Evora i Vila Nova de Milfontes on hi passarem els dos últims dies. Pel que he vist a internet, l’inconvenient més gran que ens podem trobar és la forta onada de calor que afecta tot Portugal i Extremadura i que ja ha causat alguns incendis… No descarto que sorgeixin algunes tensions entre el grup a l’hora de prendre petites decisions com on anar a sopar, quina ruta seguir o quins llocs visitar, etc. però l’experiència del viatge que vam fer per cap d’any a l’Alguer i Sardenya em fa ser molt optimista en aquest sentit.

Si m’animo a continuar això del blog, procuraré enviar alguna crònica i alguna fotografia de com van les coses per allà, però no prometo res. Els que em coneixeu ja sabeu que la perseverància no és una de les meves qualitats… De moment, el meu interès en això del blog té més a veure en el funcionament tècnic i en les capacitats del web que en les noves possibilitats de comunicació que ofereix. O sigui que ja veurem…

[@more@]



Tindrà continuitat?

blogjcpAquestes son les meves primeres paraules en el meu nou blog… la veritat és que no sé massa bé com començar, i encara tinc més dubtes sobre la continuitat d’aquest blog. Però el cas és que ahir la Cris em va comentar que feia molt poc s’havia creat un blog. Fruit d’això tots vam començar a parlar de blogs i avui he estat navegant per internet i he trobat el gestor de blogs www.blog.com i m’ha fet gràcia provar-ho… ja veurem què tal…

[@more@]