joancotxà.bloc.cat

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Archive for desembre, 2006

Olors de Londres

Escric aquest post a mà, al tren de Celrà a Barcelona. Després ho passaré a l'ordinador i dilluns ho penjaré al bloc. El cas és que darrerament un munt de coses em recorden Londres. Ara mateix, als seients del darrera, sento dues noies angleses que parlen de la seva vida quotidiana a Barcelona i del tarannà obert de la ciutat. "It looks as if nobody is from there", diuen… El mateix es podria dir de Londres, penso…

Però no és el fet de sentir parlar en anglès el que m'ha motivat a escriure aquestes ratlles. És una olor que a les primeres bafarades no he pogut identificar. De fet, no l'he arribat a identificar del tot, però el relaciono sense cap dubte amb una aula on es parla en anglès. No sé si és a l'acadèmia de Girona, en alguna classe dels cursos d'estiu a Anglaterra o si és una de les aules del King's College de Londres. Fins i tot, arribo a dubtar de si és l'olor que sento o si sóc jo que m'ho imagino, perquè darrerament qualsevol cosa em recorda la capital britànica.

Des que el temps ha empitjorat, han baixat les temperatures i ha començat a ploure intermitentment, han estat molts els dies que tenia la sensació d'estar a Londres. Potser és que fa massa temps que no hi poso els peus i la memòria està perdent els detalls de la ciutat. En tot cas, hi ha un lloc de Barcelona on la olor sempre em transporta a les entranyes de la ciutat del Tàmesi. Es tracta de l'estació d'Arc de Triomf. Potser és per la confluència de les vies de tren i metro, o potser és per la botiga de hot dogs que hi ha a l'entrada, però cada dia que hi passo sento exactament la mateixa olor que el metro de Londres. Sigui com sigui, és evident que fa massa temps que no trepitjo la ciutat i que refrescar la memòria i els sentits pels carrers i parcs londinencs no m'aniria gens malament.

Aprofito l’ocasió per enllaçar amb el web del King's College, on es pot observar el meu dormitori en 360°. El "manager" de la residència dormia a la mateixa planta que jo i, admirat per la pulcritud de la meva habitació, em va demanar si la podien fotografiar pel nou web de la residència. Sense recordar-ho, fa uns mesos vaig visitar el web per casualitat i em vaig endur una bona sorpresa al veure que l’habitació de mostra no era altra que la meva!

[@more@]



La feminitat del gènere masculí

Ja sé que començar disculpant-se o justificant-se abans de donar una opinió no és la millor manera d’abordar una qüestió polèmica com és la del llenguatge políticament correcte en qüestió de gènere. Però com que no vull que se’m malinterpreti vull deixar clar que em considero feminista i que crec que la igualtat real entre dones i homes comportarà en les properes dècades una evolució social equiparable a la revolució industrial.

Per això sóc totalment partidari d’establir mecanismes de discriminació positiva (acció positiva, en diuen ara) per tal de garantir la presència equilibrada dels dos gèneres en aquells àmbits de la vida política, social i econòmica on dones o homes estan infrarepresentats. Sense anar més lluny, en el món de la política crec que cal establir mecanismes coercitius per forçar als partits polítics a garantir una representació partiria dels dos gèneres. Perquè si hi ha menys dones que homes al món de la política no és perquè elles no hi tinguin interès ni, òbviament, perquè no estiguin capacitades, sinó per les inèrcies d’antigues convencions socials que reservaven els àmbits de poder només per als homes.

Però, feta la justificació inicial, no és de la paritat del que volia parlar, sinó del llenguatge no sexista. Estic d’acord que l’ús que fem de la llengua té conseqüències en la manera d’entendre i transmetre una determinada visió del món i que moltes llengües, recollint l’herència d’un passat dominat pels homes, tenen connotacions masclistes. Per això, em sembla bé potenciar, en la mesura de les possibilitats de cada llengua, les expressions de les quals no es pot deduir un gènere en concret. Tot i això, també cal tenir present que la pròpia llengua ha fet una evolució semàntica per incorporar el component femení en el gènere masculí. Per exemple, quan es diu “els metges” avui ja ningú pensa només en els homes metges. És més, per referir-se només a aquest col•lectiu cal especificar-ho explícitament a diferència de l’expressió “les metgesses”, que no deixa lloc a dubtes.

Sovint penso que no s’ha valorat aquesta evolució semàntica, i que s’està portant el llenguatge no sexista a un extrem que genera situacions absurdes, que van en contra dels principis com l’economia del llenguatge i que fins i tot poden acabar tenint conseqüències contraproduents.

M’explico. Les quatre o cinc llengües romàniques que ara em venen al cap no tenen el gènere neutre, especialment útil per parlar en abstracte amb un llenguatge sense connotacions sexistes. Mancats d’un gènere neutre, el masculí ha assumit la representativitat dels dos gèneres en determinats contextos. L’home, per referir-nos a la humanitat, el soci per referir-nos als socis i sòcies del Barça o els ciutadans per referir-nos a la ciutadania. I no tinc cap problema a admetre que “la humanitat”, “la massa social” o “la ciutadania” són expressions preferibles en la mesura que expressen la mateixa idea sense decantar-se per cap gènere en concret.

El que em sembla contraproduent és la negativa d’utilitzar, com s’havia fet fins ara, el masculí, i especialment el masculí plural, com a substitutiu del gènere neutre, inexistent en la nostra llengua. Crec que la generalització de l’ús conjunt del masculí i del femení (benvolguts i benvolgudes) en comptes de la versió només masculina (benvolguts) està portant a un empobriment de la llengua, perquè el masculí plural està perdent, a poc a poc, la seva capacitat aglutinadora dels dos gèneres. Arribarà un dia que quan un professor (o una professora) dirà “cal que tots els alumnes siguin puntuals”, les alumnes no es sentiran al•ludides i això, per mi, és un retrocés i no un avenç.

Se m’acudeixen infinits exemples de casos on el masculí plural representa eficaçment també el gènere femení. Per exemple, tota la vida s’ha utilitzat l’expressió “els meus pares” i, almenys fins fa poc, a ningú se li havia passat pel cap que l’expressió es referís a dos homes que tenen un fill en comú, sinó a una mare i a un pare. En cap cas crec que l’expressió “pares” o “paternitat” tingui connotacions discriminatòries per a la mare. Almenys entre aquelles generacions que ja hem viscut quotidianament la igualtat entre el pare i la mare. Els canvis socials estan transformant la interpretació que es fa del llenguatge i, malgrat això, hi ha qui insisteix en forçar un canvi en les formes d’ús. Algú s’ha plantejat mai que la generació que ha viscut en pròpia carn moltes d’aquestes desigualtats és la que ha imposat aquest canvi en l’ús de la llengua, quan les noves generacions ja han eliminat la connotació discriminatòria que podien tenir moltes d’aquestes expressions fa algunes dècades?

La renúncia al valor neutre del gènere masculí suposa crear un problema que la llengua ja havia resolt, perquè estem eliminant un dels dos significats que actualment tenen tots els masculins plurals. “Gossos” per exemple. Haurem de dir “gossos i gosses” per referir-nos a tota l’espècie? Alguns pensareu que estic fent demagògia, però hi ha multitud d’exemples que porten a situacions absurdes. Per exemple, cada vegada més sovint s’adjectiva la paraula “persona” per evitar haver de dir el gènere. Així, s’utilitza “persona directora” enlloc de “director”, “persona escriptora” enlloc “d’escriptor”, “persona enginyera” enlloc “d’enginyer”, etc. Sense anar més lluny, l’altre dia llegia un decret on, per evitar dir que “al capdavant de tal organisme hi haurà un responsable”, utilitzava l’expressió “persona responsable” i em vaig quedar amb el dubte de si es referien a una “persona que exercirà com a responsable de l’esmentat organisme” o bé de si volien dir “una persona que no sigui irresponsable”, i tractant-se de l’Administració pública no m’estranyaria gens que es referís a la segona interpretació…

Acabo citant un exemple que vaig trobar fa poc per casualitat, i que em va motivar a penjar aquest comentari. Es tracta de l’Article 67.9 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Diu, “el president o presidenta de la Generalitat, si no ha nomenat un conseller primer o consellera primera, pot delegar temporalment funcions executives en un dels consellers.” Com s’ha d’interpretar això? D'acord amb l'evolució del llenguatge, imposat per les normes del políticament correcte, la interpretació que s'hauria de fer de l'article 67.9 de l'Estatut és que la persona titular de la Presidència de la Generalitat, que pot ser home o dona, en cas de no haver nomenat una persona titular de la Conselleria Primera, que també pot ser home o dona, pot delegar funcions en un dels consellers, que necessàriament només pot ser home, perquè sinó hauria de dir "un dels consellers o una de les conselleres". La versió suposadament sexista del mateix article, "El president de la Generalitat (…) pot delegar temporalment funcions executives en un dels consellers" fa uns anys no hagués deixat lloc a dubtes.

La forma masculina plural ha evolucionat cap a una forma inclusiva dels dos gèneres. Però ho deixarà de ser aviat si continuem fent acrobàcies més enllà de les possibilitats que ens dóna la nostra llengua. Estem perdent el plural neutre i això no em sembla cap avenç, sinó un retrocés, cap a la plena igualtat real d'homes i dones. El gènere masculí està perdent la seva feminitat perquè estem donant una interpretació molt més sexista a l’ús de la llengua i expressions que fins ara eren inclusives, passaran a ser excloents.

[@more@]