joancotxà.bloc.cat

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Archive for desembre, 2007

Si Catalunya aconseguís la independència


El Nas de Cleòpatra és un programa de Catalunya Ràdio, dirigit per Enric Calpena amb l’assessorament històric d’Oriol Junqueras, que va estar en antena durant la temporada 2006-2007 i que plantejava a cada a cada capítol una ucronia, és a dir, una narració històrica a partir d’un fet que no va succeir mai i que va canviar el curs dels esdeveniments.

Al llarg dels 45 programes van analitzar hipòtesis tant diverses com el triomf del cop d’Estat del 23-F, l’elecció de Jaume d’Urgell com a successor de Martí l’Humà, la derrota d’Israel davant d’Egipte i Síria, la victòria republicana de la Guerra Civil, la victòria dels tucs a la batalla de Lepant o de Napoleó a Waterloo. Un exercici una mica frustrant perquè posa de manifest la mala sort que hem tingut els catalans al llarg de la història.

Potser per treure’s el malt gust d’aquest passat desafortunat, excepcionalment, en el darrer programa, que es va emetre el 15 de juliol, el tàndem Calpena-Junqueras van fer un exercici no de retrospectiva sinó de prospectiva i van analitzar el context i les hipotètiques conseqüències de la proclamació de la independència de Catalunya l’any 2016.

En primer lloc, s’identifiquen com a desencadenants del procés d’independència la sentència contrària a del Tribunal Constitucional a l’Estatut d’Autonomia, la victòria del PP a les Eleccions Generals de 2008 i una reforma electoral a Espanya pactada entre els dos grans partits que bloqueja tota capacitat d’influència dels partits catalans. Tot plegat acaba generant un desencís social sobre la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya que acaba amb la reedició de la Solidaritat Catalana com a coalició electoral que agrupa tots els partits catalanistes i que té com a principal punt del programa la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

L’aclaparadora victòria d’aquesta coalició provoca algunes amenaces d’intervenció militar per part de l’Estat que són ràpidament desactivades gràcies a la pressió exercida per la Unió Europea i els Estats Units. Finalment, un referèndum tutelat per l’ONU amb un 61% dels vots favorables acaba amb la proclamació de la independència de Catalunya, que es fa efectiva l’1 de gener del 2016.

De totes maneres, el més interessant del programa no és tant el procés que porta a la independència sinó l’escenari que conceben per una Catalunya independent i que pocs acostumen a imaginar, com a mínim d’una manera tant realista.

Així doncs, destaquen aspectes com l’oficialitat de la llengua castellana i la consideració d’aquesta com a patrimoni cultural de Catalunya a protegir. També és interessant la referència a la continuïtat de la monarquia en la persona del Rei Felip VI de Borbó, nou cap de l’Estat català com a Comte de Barcelona. Una fórmula que també preveuen pels processos de secessió d’Escòcia i Flandes on els nous Estats mantenen els actuals monarques (Elisabet II i Albert II, respectivament) com a caps d’Estat. Previsions gens descabellades si ens hem de basar en el projecte que defensen els moviments independentistes en aquests dos països.

Igualment, el context internacional favorable derivat de l’aparició de nous estats a Europa per vies pacífiques i democràtiques contribueix a normalitzar la possibilitat d’una secessió tant entre la societat catalana com en la comunitat internacional. Només Rússia i França es mostren contraris a la independència de Catalunya per les conseqüències que això podria comportar per la seva pròpia diversitat nacional, especialment a la Catalunya Nord. Precisament per aquest fet, Calpena i Junqueras fan referència a la disposició de la Constitució Catalana on es renúncia a reivindicar cap territori que formi part d’altres Estats. Això suposa limitar les fronteres del nou Estat a les actuals de la comunitat autònoma i renunciar implícitament a les històriques reivindicacions de l’independentisme català a la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, les Illes Balears o el País Valencià.

Tot plegat representa un interessant exercici de prospectiva que acaba amb alguns dels mites de l’independentisme romàntic i trenca amb una colla de tabús sobre la territorialitat, l’estatus legal del castellà o la forma d’estat. Aspectes que poden fer que de l’independentisme un projecte transversal, realista i acceptable per una majoria dels catalans, que permeti superar el 35,4% d’independentistes que comptava el CIS l’any 2001.

En definitiva, les tesis recollides en el programa suposen tota una novetat en el tradicional discurs de l’independentisme romàntic dominant fins l’actualitat i tinc la sensació que això respon a un procés d’eixamplament de la base social de l’independentisme i també a un salt generacional en consonància amb els plantejaments pragmàtics i realistes que es fan, per exemple, des Cercle d’Estudis Sobiranistes. I és que cada dia som més els que pensem que la independència de Catalunya no una simple utopia sinó un projecte polític sòlid, transversal, viable i assolible a curt termini.

El nas de Cleòpatra[@more@]