joancotxà.bloc.cat

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Els altres independentistes

Continuant amb la sèrie d’articles sobre la independència de Catalunya, en aquesta ocasió reprodueixo l’article d’Odei Antxustegi-Etxearte que apareix avui a El Punt en el qual quatre catalans immigrats expliquen per què defensen la sobirania del país.

D'esquerra a dreta: Saoka Kingolo, Pedro Morón, Diego Arcos i Patrícia Gabancho.

«Poques societats com la dels Països Catalans per acollir i incorporar gent forana.» Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona, amplia l’argument afegint-hi: «Vosaltres mateixos, catalans i catalanes de soca-rel, sou immigrants al vostre país, pel fet que ni tan sols podeu viure en la vostra llengua a casa vostra.» Arcos va néixer a l’altra banda del planeta, però és independentista. Nodreix el sector social cada vegada més nombrós de catalans nouvinguts que es decanten per aquesta opció política. Una actitud ideològica que no deixa de generar perplexitat entre ciutadans d’arrels profundament catalanes que defensen posicions més tèbies. És per això que Saoka Kingolo, un activista pels drets humans amb una llarga trajectòria a Catalunya, lamenta que molta gent tingui la imatge prefixada del nouvingut amb barretina que branda l’estelada i no vulgui aprofundir en el raonament que el fa decantar la balança.

Kingolo va néixer al Congo, però els seus quatre avis eren angolesos. Va arribar a Catalunya el 1988, i no va trigar gaire a considerar que «el fet de canviar de país» no afecta una convicció que té profundament assumida: «Tots els pobles del món tenen dret a l’autodeterminació. Jo venia d’un país dominat completament, i vaig aterrar en un altre que també ho està, però en un grau molt inferior.» Per Kingolo, el que varia és la «intensitat amb què el poble és oprimit», perquè n’hi ha que són «víctimes de la dominació exterior però gaudeixen d’un nivell de benestar que fa diluir la necessitat d’autodeterminació». Quan va posar els peus a Catalunya, de seguida va esforçar-se amb el català, i es va acabar de convèncer que la llengua és la «porta d’entrada» al país. «Vaig aprendre quatre paraules i em vaig adonar que era màgic: ja tenies amistats», recorda. Molts dels paisans africans d’en Saoka, que aleshores rebutjaven la seva actitud perquè consideraven que el perdrien com a membre de la comunitat, quinze anys després comencen a parlar-li català. «Noto que l’independentisme creix», assegura.

Des del principi, Kingolo també va dedicar-se a ampliar els pocs coneixements que tenia sobre «el fet diferencial català». Només després d’anys d’activisme associatiu va passar a la «militància activa». El 2003 es va afiliar a ERC, partit amb què havia col·laborat i que havia assessorat durant molt de temps. Va ser un pas molt raonat, insisteix, que va fer quan va veure clar que «dins del moviment independentista català tenia un espai».

Pedro Morón és periodista i president de l’associació Catalunya Acord. Va arribar el 1961, una època en què a Granada, la seva terra natal, «la fam niava pertot arreu». Morón va adonar-se de les particularitats del país «immediatament», tot i que tan sols tenia deu anys i la majoria dels seus paisans pensaven que eren a Espanya. Milita a CDC des de fa 15 anys, i defensa que Catalunya ha de ser independent «per la seva història, tradicions, cultura i llengua pròpies». «És evident que és una nació a la qual al seu dia es va robar l’estat per la força de les armes», remata. Morón sosté que «llegir la història d’aquest país hauria de ser suficient per convèncer qualsevol que Catalunya es mereix la independència». Però, en qualsevol cas, pensa que «després de més de quaranta anys de conviure amb autòctons, és molt difícil no ser independentista, o com a mínim catalanista o nacionalista». Aquest santboià també creu que cada cop hi ha més nouvinguts independentistes, «encara que està costant molt». Argumenta que Paco Candel o l’associació Els Altres Andalusos, de què també forma part, «han fet passos importants» a favor de la integració. No obstant això, condemna que «els responsables polítics de gran part de l’àrea metropolitana de Barcelona han intentat, i intenten, amb la nova immigració, que el gran bloc d’immigrants mantingui els seus orígens, que es continuïn sentint espanyols».

L’escriptora Patrícia Gabancho va aterrar a Catalunya el 1974. A Buenos Aires ja havia entrat en contacte amb catalans, i per això les nocions de llengua amb què va arribar van ajudar-la a introduir-se en el món cultural i periodístic que, a les acaballes de la dictadura i la transició, parlava català. «Era una època amb molts radicalismes –recorda–, la gent estava situada a l’extrem de l’esquerra.» Segons diu, «l’opció més coherent era la independentista». I per aquesta raó va militar en moviments sobiranistes. Anys després, va pensar que una millora de l’autogovern «podia funcionar». Però el procés de reforma de l’Estatut l’ha feta tornar als orígens: l’independentisme. Diu que està demostrat que l’antipatia cap a Catalunya «està molt més a flor de pell del que semblava». A més, considera que quedar-se a l’Estat significaria «renunciar a un projecte de plenitud de Catalunya». Avui, Gabancho no se sent propera a cap partit, i si pogués votar diu que li costaria molt.

Diego Arcos comenta que quan una persona migra, en el 90% dels casos és fill d’un país que no pot controlar les seves riqueses. «Jo vaig sortir de l’Argentina el 1989 i vaig caure en un altre poble oprimit», subratlla. Arcos, que ha sol·licitat l’adhesió a ERC, al·lega que «els mateixos interessos» que mantenen Catalunya com està «escanyen» el seu país d’origen. I troba «normal» que els immigrats, que tenen el futur sotmès a la llei espanyola d’estrangeria, lluitin pels seus drets amb uns catalans que pateixen des de la instauració dels decrets de Nova Planta. Arcos constata que, quan arriba, «l’immigrant ha de triar en quin projecte històric inclou el seu projecte personal: l’espanyol o el dels Països Catalans». Com molts altres, ell va elegir ser català.

El fet d’immigrar no va afectar la convicció de Kingolo que «tots els pobles del món tenen dret a l’autodeterminació»

La identitat no és «una composició química»

Com defineix un català d’origen estranger la seva identitat? La resposta pot arribar a ser tan simple com complexa: cadascú a la seva manera. Pedro Morón s’autodefineix com un «català de Granada». De fet, ho ha proclamat en un llibre: Yo, catalán de Granada. Perquè es considera «granadino de naixement i català per convicció i decisió pròpia». L’escriptora Patrícia Gabancho és «argentinocatalana». «Continuo sent molt argentina», però és un fet que està «impregnada de la vida catalana», en el terreny personal i en el professional. Diego Arcos es proclama «argentí de naixença, migrant per opció i català per decisió». Defensa que va viure un procés d’«autodeterminació personal». Sempre que li demanen que es defineixi, Saoka Kingolo recorda Amin Maalouf: «Sóc la suma de tot: 100% congolès i 100% català.» «No sóc una composició química que té un percentatge d’aquí i d’allà», diu. Se sent «totalment» dels dos llocs. I és que la complexitat humana no hi entén, de matemàtiques.

[@more@]







No comments yet

Sorry, the comment form is closed at this time.