joancotxà.bloc.cat

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Si Catalunya aconseguís la independència


El Nas de Cleòpatra és un programa de Catalunya Ràdio, dirigit per Enric Calpena amb l’assessorament històric d’Oriol Junqueras, que va estar en antena durant la temporada 2006-2007 i que plantejava a cada a cada capítol una ucronia, és a dir, una narració històrica a partir d’un fet que no va succeir mai i que va canviar el curs dels esdeveniments.

Al llarg dels 45 programes van analitzar hipòtesis tant diverses com el triomf del cop d’Estat del 23-F, l’elecció de Jaume d’Urgell com a successor de Martí l’Humà, la derrota d’Israel davant d’Egipte i Síria, la victòria republicana de la Guerra Civil, la victòria dels tucs a la batalla de Lepant o de Napoleó a Waterloo. Un exercici una mica frustrant perquè posa de manifest la mala sort que hem tingut els catalans al llarg de la història.

Potser per treure’s el malt gust d’aquest passat desafortunat, excepcionalment, en el darrer programa, que es va emetre el 15 de juliol, el tàndem Calpena-Junqueras van fer un exercici no de retrospectiva sinó de prospectiva i van analitzar el context i les hipotètiques conseqüències de la proclamació de la independència de Catalunya l’any 2016.

En primer lloc, s’identifiquen com a desencadenants del procés d’independència la sentència contrària a del Tribunal Constitucional a l’Estatut d’Autonomia, la victòria del PP a les Eleccions Generals de 2008 i una reforma electoral a Espanya pactada entre els dos grans partits que bloqueja tota capacitat d’influència dels partits catalans. Tot plegat acaba generant un desencís social sobre la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya que acaba amb la reedició de la Solidaritat Catalana com a coalició electoral que agrupa tots els partits catalanistes i que té com a principal punt del programa la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

L’aclaparadora victòria d’aquesta coalició provoca algunes amenaces d’intervenció militar per part de l’Estat que són ràpidament desactivades gràcies a la pressió exercida per la Unió Europea i els Estats Units. Finalment, un referèndum tutelat per l’ONU amb un 61% dels vots favorables acaba amb la proclamació de la independència de Catalunya, que es fa efectiva l’1 de gener del 2016.

De totes maneres, el més interessant del programa no és tant el procés que porta a la independència sinó l’escenari que conceben per una Catalunya independent i que pocs acostumen a imaginar, com a mínim d’una manera tant realista.

Així doncs, destaquen aspectes com l’oficialitat de la llengua castellana i la consideració d’aquesta com a patrimoni cultural de Catalunya a protegir. També és interessant la referència a la continuïtat de la monarquia en la persona del Rei Felip VI de Borbó, nou cap de l’Estat català com a Comte de Barcelona. Una fórmula que també preveuen pels processos de secessió d’Escòcia i Flandes on els nous Estats mantenen els actuals monarques (Elisabet II i Albert II, respectivament) com a caps d’Estat. Previsions gens descabellades si ens hem de basar en el projecte que defensen els moviments independentistes en aquests dos països.

Igualment, el context internacional favorable derivat de l’aparició de nous estats a Europa per vies pacífiques i democràtiques contribueix a normalitzar la possibilitat d’una secessió tant entre la societat catalana com en la comunitat internacional. Només Rússia i França es mostren contraris a la independència de Catalunya per les conseqüències que això podria comportar per la seva pròpia diversitat nacional, especialment a la Catalunya Nord. Precisament per aquest fet, Calpena i Junqueras fan referència a la disposició de la Constitució Catalana on es renúncia a reivindicar cap territori que formi part d’altres Estats. Això suposa limitar les fronteres del nou Estat a les actuals de la comunitat autònoma i renunciar implícitament a les històriques reivindicacions de l’independentisme català a la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, les Illes Balears o el País Valencià.

Tot plegat representa un interessant exercici de prospectiva que acaba amb alguns dels mites de l’independentisme romàntic i trenca amb una colla de tabús sobre la territorialitat, l’estatus legal del castellà o la forma d’estat. Aspectes que poden fer que de l’independentisme un projecte transversal, realista i acceptable per una majoria dels catalans, que permeti superar el 35,4% d’independentistes que comptava el CIS l’any 2001.

En definitiva, les tesis recollides en el programa suposen tota una novetat en el tradicional discurs de l’independentisme romàntic dominant fins l’actualitat i tinc la sensació que això respon a un procés d’eixamplament de la base social de l’independentisme i també a un salt generacional en consonància amb els plantejaments pragmàtics i realistes que es fan, per exemple, des Cercle d’Estudis Sobiranistes. I és que cada dia som més els que pensem que la independència de Catalunya no una simple utopia sinó un projecte polític sòlid, transversal, viable i assolible a curt termini.

El nas de Cleòpatra[@more@]



Catalunya, vol ser independent?

Pels qui, com jo, no vàreu poder veure el programa de 8tv “Amics, coneguts i saludats” sobre la independència de Catalunya, a través de Google Video podeu seguir íntegrament tot el programa.

El debat, que va ser emès el 8 d’octubre de 2007, va comptar amb la participació d’Alfons López Tena, impulsor del Cercle d’Estudis Sobiranistes i vocal del Consell General del Poder Judicial; Aleix Vidal Quadras, eurodiputat del Partit Popular i vicepresident primer del Parlament Europeu; Francesc de Carreras, catedràtic de Dret Constitucional; Josep Maria Fuster Fabra, advocat; Isabel Clara-Simó, escriptora i Patrícia Gabancho, periodista.

Part 1

Part 2

Part 3

Part 4

[@more@]



Visca el cinema Europeu!

La vicepresidenta de la Comissió Europea i responsable de relacions institucionals i comunicació, Margot Wallström, segurament passarà a la història com una de les grans activistes a favor de la identitat europea. I no se li pot negar que d'imaginació no n'hi falta. Fa gairebé dos mesos, la Comissió va presentar el canal EUtube del portal YouTube,amb el qual pretén apropar l'activitat de les institucions comunitàries a la ciutadania per tal de legitimar la seva pròpia existència i reforçar el sentiment de pertinença a Europa. Una tasca que no és precisament fàcil tenint en compte el model d'integració que s'està impulsant darrerament.

Malgrat això, també és cert que existeixen elements prou sòlids per enfortir la identitat europea de la ciutadania del vell continent. Un d'aquests elements d'identitat, segurament poc conegut i encara minoritari, és el cinema europeu. El Setè Art ha estat, des de 1991, objecte d'especial atenció per part del Govern d'Europa mitjançant el programa Media de suport a les indústries audiovisuals.

Precisament, un dels primers vídeos que la Comissió va penjar al EUtube titulat "Let's come together" vol ressaltar l'impuls de la Unió Europea al cinema europeu de qualitat. Un polèmic vídeo que ha estat qualificat de pornogràfic o immoral perquè reprodueix fragments d'escenes de sexe d'algunes pel·lícules, com Amélie, La Mala Educación o Dogville, que han rebut el suport del programa Media.

És paradoxal que aquestes crítiques hagin vingut de mitjans que s'acostumen a definir com a liberals, perquè sembla que el mercat no els ha donat la raó. En efecte, aquest vídeo va camí de convertir-se en la producció europea més vista ja que amb només dos mesos ha estat visualitzat per més de quatre milions d'internautes.

Sembla, doncs, que s’haurà de felicitar la vicepresidenta Wallström per la seva iniciativa. De ben segur, avui el cinema europeu és força més conegut que fa dos mesos, tot i que per això hagi calgut de fer ús d’una petita dosi de sexe. Al cap i a la fi, el sexe també és un tret característic del cinema europeu, no?

[@more@]



Visca el cinema Europeu!

La Vicepresidenta de la Comissió Europea i responsable de relacions institucionals i comunicació, Margot Wallström, segurament passarà a la història com una de les grans activistes a favor de la identitat europea. I no se li pot negar que d'imaginació no n'hi falta. Fa gairebé dos mesos, la Comissió va presentar el canal EUtube del portal YouTube amb el que pretén apropar l'activitat de les institucions comunitàries a la ciutadania per tal de legitimar la seva pròpia existència i reforçar el sentiment de pertinença a Europa. Una tasca que no és presiament fàcil amb l'actual model d'integració que s'està impulsant.

Malgrat això, també és cert que existeixen elements prou sòlids per enfortir la identitat 

Un d'aquests elements d'identitat és el cinema. No sé què té el cinema europeu que el fa radicalment diferent del cinema que es fa a l'altra banda de l'Atlàntic. En tot cas, amb un nombre més escàs de públic, el cert és que l'impuls de

Així ho refelcteix un polèmic vídeo promocional que la Comissió Europea ha penjat al canal . Desconec les reaccions que ha aixecat en d'altres paisos com Polònia, però a Espanya, diaris com El Mundo o

Un vídeo que ha estat qualificat per alguns mitjans espanyols com de pornogràfic i que jo trobo senzillament genial. Perquè, al cap i a la fi, el sexe també és un tret característic del cinema europeu, no? 

[@more@]

Full de ruta cap a la independència

Independència o bon govern?

D'acord, comencem per admetre que el títol d'aquest post és massa ambiciós.

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2309097

 

[@more@]

Full de ruta cap a la independència

D'acord, comencem per admetre que el títol d'aquest post és massa ambiciós.

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2309097

 

[@more@]

Canviar-ho tot perquè no canviï res

Vist que, com ja vaig advertir en el primer post, la meva freqüència de publicació d'articles al bloc és més aviat escassa, en senyal de respecte a la desena de lectors que visiten diàriament aquest bloc, he decidit aplicar una versió modificada del disseny que estic fent pel web d'una possible candidatura alternativa a Celrà, que encara no té nom.

[@more@]

Meme

El 14 de desembre la Cris em va passar un “meme” que encara tinc pendent i avui en Siso me n'ha passat un altre. No tinc ni idea de què són els “memes” i els dos que m'han arribat no tenen res a veure l'un amb l'altre, però com que és més fàcil el que em va enviar la Cris, respondré el seu i, amb aquest, espero cobrir l'expedient del que em demana en Siso.

La Cris em demanava que escrivís la frase corresponent a la cinquena línia de la pàgina 123 del llibre que tingués més a mà. Com que en aquests moments no m'estic llegint cap novel·la i els diversos llibres que consulto darrerament no diuen res interessant en la cinquena línia de la pàgina 123 he optat per citar la darrera novel·la que he llegit.

“Havia sentit la cançoneta del Nokia en un estat que no era precisament de vigília; la nit anterior havia sopat abundosament, havia begut força i havia fet l'amor amb l'Anna, que, per cert, també acabava de despertar-se gràcies a la música del mòbil.” 

Es tracta de “Desastre a la 525. El poder de l'eròtica o l'eròtica del poder” d'Àlex Masllorens, que va ser Diputat per Ciutadans pel Canvi entre 1999 i 2006 i Director de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament durant els darrers mesos del Govern Maragall. El seu llibre és una sàtira política que recorda malèvolament la batalla entre Artur Mas i Duran-Lleida per convertir-se en el successor de Jordi Pujol a finals dels anys noranta. Es tracta d'una novel·la lleugera i força previsible que es llegeix ràpidament però que manté l'atenció del lector i posa en evidència alguns dels vincles entre el periodisme i la política.

Suposo que ara em toca passar el mort a tres persones més.

Bernat Costas, per conèixer les inquietuds literàries del futur Alcalde de Tordera.
Marta Faixedas, que avui fa 28 anys, a veure si s'anima a reactivar el bloc que té mort de riure des de fa un any i mig.
Marta Garrich, que el dia 16 farà 28 anys i fa molt que no en sé res.

[@more@]

Terrorisme o procés de pau?

No m'agrada opinar de qüestions delicades, de les quals no en tinc informació suficient, com és el terrorisme d'ETA i sóc conscient que, fent-ho, em puc posar en un terreny pantanós, però les reaccions de diversos polítics i comentaristes davant del comunicat d'ETA del 9 de gener m'han deixat glaçat. Es pot qualificar de confús, sarcàstic o delirant el comunicat d'ETA assumint l'autoria de l'atemptat contra l'Aeroport de Barajas, lamentant les dues víctimes mortals i confirmant la continuïtat de l'alto al foc permanent. Però no és, ni de bon tros, el pitjor que podíem esperar. A diferència del comunicat que va posar fi a la treva de 1998 i que va obrir un dels períodes més sanguinaris de l'activitat d'ETA, el comunicat de dimarts no fa preveure, a curt termini, el retorn a un espiral indiscriminat de violència. Afortunadament. Però sembla que ningú se n'alegri.

El comunicat ambigu d'ETA sembla demostrar l'existència d'un debat intern entre els partidaris de la lluita armada i els partidaris d'una sortida negociada. Davant d'aquesta situació, el deure de qualsevol que aspiri a assolir la pau és alimentar les esperances dels segons i deixar sense arguments als primers, òbviament, dins els límits de la democràcia i de l'estat de dret. En canvi, les reaccions al comunicat d'ETA, sembla que pretenguin el contrari. Menyspreant, ridiculitzant o ignorant la continuïtat de l'alto al foc permanent no s'està deixant altra sortida a la banda que el retorn definitiu a la violència. I aquesta actitud només s'entén si es té la plena seguretat que, amb els mecanismes de l'Estat, es pot acabar amb el terrorisme o bé si s'accepta, com a mal menor, la permanència d'un terrorisme de baixa intensitat. Per part del PP no em sorprendrien cap de les dues lectures, però del PSOE n'esperaria una actitud més valenta, que mantingués oberta la possibilitat d'una sortida dialogada al conflicte.

Sóc conscient que escric això quan fa poc més d'una setmana que ETA ha posat una bomba brutal que ha acabat amb la vida de dues persones i que ha provocat danys materials multimilionaris. No crec que es pugui ignorar aquest atemptat ni que hagi de quedar impune. Però crec que les institucions de l'Estat han de donar una resposta adequada tant a l'atemptat com al comunicat, evitant, en la mesura del possible, d'abocar de nou ETA a reprendre la lluita armada. Perquè si es fa un esforç per entendre la lògica d'ETA es veurà que la situació actual no és com la de fa vuit anys. Fa la impressió que l'atemptat a Barajas volia ser una prova de força en el context d'un procés de pau més que el retorn a la lluita armada. I si l'Estat no és capaç de fer, també, aquesta lectura, si l'Estat dóna definitivament per tancat el procés de pau, ETA no tindrà altra sortia que el retorn a la violència. I si hi torna ho haurà de fer amb contundència per tal d'assegurar-se unes institucions més àvides de diàleg en el moment que la banda declari una quarta treva. És això el que volem? Preferim deixar la pau a mans dels possibles èxits policials que a mans del diàleg polític? Em temo que, pel camí que anem no podrem confiar en res més.

[@more@]

L’últim sopar

Mai no havia vist la Cavalcada de Reis a Barcelona i divendres passat va ser el primer cop. Haig de dir que em va decebre força perquè em va semblar massa “prefabricada”, poc màgica i que no estava al nivell d'una metròpolis com Barcelona. Fins i tot em permetré l'arrogància d'afirmar que la Cavalcada de Girona és molt més espectacular. En canvi, el suís que ens vam prendre després de la cavalcada sí que va estar a l'altura! En veure'l, em pensava que ja no tindria gana per sopar… però quan va ser l’hora ja tornava a tenir un budell buit.

El cas és que els sis que vam quedar, després d'algunes desercions, vam acabar fent un sopar al meu piset. Com que me les he enginyat per escapolir-me de la preceptiva festa d'inauguració, diria que mai hi havia hagut tanta gent al mateix temps i, evidentment mai havia fet un sopar tant multitudinari. Els plats, gots, forquilles, ganivets i cadires van arribar pels pèls, però a última hora vam salvar la “papereta”. En tot cas, el de la nit de Reis probablement serà l'últim sopar que hi faci. No perquè quedés escarmentat de l'experiència, sinó perquè el mes de març canviaré de pis i no crec que hi hagi temps per gaires ocasions més. Però d'això ja en donaré compte més endavant. De moment, aprofito l’excusa per penjar la foto de la Núria que dóna fe del primer i últim sopar en el meu piset de 30m² del barri de Sant Pere de Barcelona.

[@more@]

« Previous entries · Next entries »